Les característiques climàtiques d’Eivissa i Formentera, més meridionals on la precipitació amb prou feines supera els 600 mm anuals, les diferencien de les gimnèsies, de caràcter molt més tirrènic. Aquest ambient semiàrid, juntament amb els relleus modestos de roques calcàries, dolomítiques i margues en condicionen la vegetació forestal que s’hi desenvolupa, generant trets característics propis de les Pitiüses. Eivissa, amb 29.913 ha i Formentera amb 4.398 ha de superfície forestal, suposen més de la meitat de l’àrea total de les Pitiüses de vocació forestal (el 52,4%) on les denses formacions boscoses de pi bord (Pinus halepensis) en protagonitzen el paisatge insular.

Entre les singularitats forestals de les Pitiüses cal destacar les formacions de savinar (Juniperus phoenicea subs turbinata), la presència del coscoll (Quercus coccifera), i el pi ver (Pinus pinea), aquest darrer probablement introduït però que arriba a formar petits bosquets per aprofitar-ne els pinyons, un recurs important en èpoques de subsistència.

1. Els Boscos

La major part de la superfície forestal de les Pitiüses són boscos (28.292 ha d’Eivissa i 3.652 ha de Formentera), on les principals formacions boscoses són els pinars, els savinars i els boscos mixtes d’aquestes dues coníferes. L’alzina (bellotera) Quercus ilex subs. ballota no arriba a formar boscos, només alguns peus aïllats i l’ullastrar (Olea europaea var sylvestris) és d’una extensió tan reduïda que és gairebé anecdòtica.

El pinar de pi bord (Pinus halepensis) condiciona totalment el paisatge de les Pitiüses. De fet, es creu que etimològicament, aquest nom prové de l’atribució de l’autor clàssic Diodor (segle I a.C.), com a illa on hi abunden els pins. Aquest fet en demostra la importància de la seva presència. El pinar ocupa 23.246 ha a Eivissa i 1.651 ha a Formentera, distribuït àmpliament per tot el territori insular. Al pi bord l’acompanyen sovint la savina (Juniperus phoenicea subs turbinata) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que li donen un caràcter especial al pinar. 

Quan la presència de la savina és important, es constitueix en forma de bosc mixt de pi i savina que a l’illa d’Eivissa arriba a superar les 4.170 ha i a Formentera arriba a les 751 ha. 

Tant a la formació de pinar pur com de bosc mixt de pi i savina, les espècies de flora que els acompanyen són la mata (Pistacia lentiscus), el cepell (Erica multiflora), el romaní (Rosmarinus officinalis), l’estepa blanca (Cistus albidus) més abundant a Eivissa que a Formentera, i el raspall o granerola (Cneorum tricoccon). Altres espècies no tan abundants, però no menys rellevants del bosc pitiús són l’estepa borda (Cistus salvifolius), l’estepa negra (Cistus monspeliensis), l’esparreguera (Asparagus horridus) i l’espinalera (Rhamnus lyciodes subsp. oleoides). Les herbàcies més comunes que s’hi troben són la rapa (Arisarum vulgare) i el cerver (Brachypodium retusum) que ocupa grans extensions. Cal destacar la Genista dorycnifolia, emblemàtic endemisme eivissenc d’espectacular florida a la primavera que té bones poblacions al sud d’Eivissa; en canvi, al nord d’aquesta illa forma denses poblacions la genestra Cytisus fontanesii. A diferència d’Eivissa, a Formentera hi abunda l’albada Anthyllis cytisoides. 

El savinar de Juniperus phoenicea subsp turbinata arriba a constituir-se com una formació boscosa pura, especialment important i singular a l’illa de Formentera, on arriba a ocupar un terç de la seva superfície forestal arbrada amb unes 1.227 ha. A Eivissa arriba a les 627 ha, sempre en zones costaneres.

2. La vegetació arbustiva i herbàcia ocupa una extensió reduïda a les Pitiüses, que amb prou feines supera les 2.000 ha forestals entre les dues illes. Així i tot, ateses les particularitats ambientals d’aquestes illes, les formacions arbustives i herbàcies són especialment riques i diverses. 

• Els frigolars (timonedes): Característics de la vegetació de les Pitiüses als llocs on s’ha desprovist d’arbrat o bé on la presència de sòls degradats és important, abunda la presència a la frígola (Thymbra capitata), ben apreciada pels eivissencs per a usos medicinals, per aromatitzar les figues seques i anisat d’herbes. Hi són presents també la frígola borda (Micromeria inodora), natetes del gènere com Micromeria; l’herba de Sant Ponç (Teucrium capitatum) i el tomaní (Lavandula dentata), la viveta (Helichrysum stoechas) conviu amb Phagnalon rupestre i Phagnalon saxatile i l’herba moreta (Sanguisorba verrucosa). 

• La flora de penyal: La gran varietat i singularitat de la flora de pitiüsa es concentra als seus penyals. Els endemismes i les principals rareses es troben a les timbes de Corona, als penya-segats de la Mola i als cims de les talaies, degut al microclima propi d’aquests ambients. Trobem, així, espècies emblemàtiques de flora pitiüsa tals com la vistosa col de penya (Lomelosia cretica), la mancanella de talla gran (Helicrhysum pendulum) exclusiva d’Eivissa i Es Vedrà. La frígola endèmica (Thymus richardii subsp. ebusitanus), la porrassa de fruits grans (Asphodelus cerasiferus), la llentiera borda (Hippocrepis grosii), l’asparagàcia (Barnardia numidica) i la Silene hifacensis molt rara, configuren un dels hàbitats de més riquesa i importància biològica per la seva singularitat endèmica i per la seva raresa de les Pitiüses. Moltes d’aquestes espècies tan singulars les trobem a la costa dels Amunts d’Eivissa, considerada per molts autors, com la zona forestal més salvatge i bella de les Pitiüses.
• La vegetació de ribera i de les zones humides, són una excepció ecològica a les duríssimes sequeres estivals. Aquestes zones, que coincideixen amb fonts o vores de torrent, són també ambients on l’empremta humana és més intensa, probablement perquè l’aigua també és un tresor que imposa límits als illencs. La vegetació de sòls humits és, per tant, la que més pot haver canviat a les Illes. Abunda la presència a d’espècies com socarrels (Lotus dorycnium i Lotus hirsutum), la murta (Myrtus communis) al llit dels torrents, la vidriella (Clematis flammula), braser (Rubus ulmifolius), rosers salvatges (Rosa sempervirens i Rosa agrestis). Molt nombrosa és la canya (Arundo donax), espècie introduïda als torrents de les Pitiüses que desplaça la vegetació autòctona. Cal destacar a Eivissa les comunitats de baladre (Nerium oleander) característiques de bona part dels torrents de la meitat nord de l’illa.

3. La vegetació litoral i dunar

El grup florístic de més interès a Eivissa i Formentera és la flora litoral, adaptada als sòls condicionats per la proximitat del mar, carregats de sal, sotmesos a la influència dels vents. Degut al medi hostil on s’hi desenvolupen, hi trobam un conjunt d’organismes particulars, alguns dels quals són rars o inexistents a la resta de les Balears. Els sistemes dunars ben constituïts abunden sobretot al litoral de Formentera i a l’illa de s’Espalmador. A prop de la platja es troben la brassicàcia (Cakile maritima) i l’amarantàcia (Salsola kali). Ja més endins, el trèvol marí (Lotus cytisoides), la poàcia Elymus farctus, el card Eryngium maritimum, el lliri de platja Pancratium maritimum i el molinet Silene cambessedesii. El càrritx de platja Ammophila arenaria és abundant a Formentera i s’Espalmador junt amb la botja Ononis ramosissima i la Calystegia soldanella. La Linaria pedunculata és exclusiva de Formentera i el Lotus halophilus també a Formentera i al sud d’Eivissa. Els savinar del litoral de les Pitiüses és una formació d’alt valor ecològic per la seua biodiversitat original, acompanyat sovint per la ravenissa groga Diplotaxis ibicensis, el Chaenorhinum formenterae.

4. La vegetació dels illots

Els illots i les illes deshabitades constitueixen la gran reserva ecològica de les Pitiüses, excel·lint de forma majúscula la des Vedrà i de s’Espartar. Cal destacar els endemismes com Silene hifacensis, Diplotaxis ibicensis, Teucrium cossonii subsp. punicum, Asperula paui, Limonium pseudoebusitanum, etc. A s’Espartar tenen especial importància les comunitats d’espart (Macrochloa tenacissima) més extenses de les Pitiüses, poàcia de fulles dures que havien estat aprofitades tradicionalment per fabricar cordes i senalles, acompanyat de Lygeum sp. i la raríssima corretjola Convolvulus valentinus.