MENORCA

El tret més característic de l’illa de Menorca respecte les altres illes de l’arxipèlag és la seva diversitat geològica, que es tradueix en trets diferencials i singulars de la flora forestal. Presenta en més de la meitat de la seva superfície forestal (unes 36.225 ha, el que suposa el 52,1% de l’extensió de l’illa) i es caracteritza per tenir boscos més frondosos, on la presència de l’ullastre i l’alzina guanyen protagonisme respecte al pinar. Les màquies d’ullastre configuren el paisatge cultural menorquí, on la interacció de l’activitat humana hi ha tengut un paper clau a través de la història.

Un altre element ambiental que reforça la singularitat, és el fort vent de Tramuntana, que actúa com a factor limitant del creixement de la vegetació a la zona nord, fet que ha afavorit importants especialitzacions de la flora i elevada concentració d’endemismes.

1. Els Boscos

La major part de la superfície forestal de l’illa de Menorca són boscos (33.497 ha), on les principals formacions boscoses són les màquies d’ullastrar, l’alzinar i els boscos mixtes de pi (Pinus halepensis) i alzina (Quercus ilex).

Pràcticament la meitat de les formacions forestals arbrades són màquies d’ullastrar (16.081 ha), el que demostra la importància cultural i natural que té aquesta formació per l’illa de Menorca. El paisatge cultural de l’illa és el configurat per un mosaic agroforestal molt típic de Menorca, on la màquia d’ullastrar se n’ha vista afavorida. Un equilibri entre l’activitat humana ramadera i la natural que genera molta diversitat d’hàbitats i possibilita el refugi i l’establiment d’una gran biodiversitat. A Menorca, a l’ullastre (Olea europaea var sylvestris) l’acompanyen altres espècies, preferentement escleròfil·les, de faneròfits com la mata (Pistacia lentiscus), l’aladern (Phillyrea media), llampúgols (Rhamuns alaternus) o l’arangí bord (Prasium majus), entre d’altres. Aquest hàbitat es distribueix en sòls poc profunds o massa secs per al desenvolupament de l’alzinar i en llocs arrecerats dels forts vents de la Tramuntana menorquina.

Menorca presenta boscos més frondosos, on la presència de l’ullastre i l’alzina guanyen protagonisme respecte al pinar

Els pinars i els boscos mixtes són la segona formació més important en extensió de l’illa de Menorca, distribuint-se des del nivell del mar fins a la cota més alta de l’illa. Els pinar pur de pi blanc ocupa unes 7.330 ha concentrades especialment a la zona nord de l’illa (Es Mercadal i Maó principalment) i zona sud de Cala Galdana.  En canvi, els boscos mixtes, formats per pi i alzina o bé per pi i ullastre, representen unes 5.342 ha forestals i són les formacions boscoses amb més biodiversitat vegetal de Menorca. En funció de la seva ubicació a l’illa, sobre sòl calcícola o silícicola la flora de marina que l’acompanya és diferent. Així, per als pinars sobre sòl calcícola hi trobam xiprell (Erica multiflora), estepa blanca (Cistus albidus) i romaní (Rosmarinus officinalis), entre les més representatives. En canvi, els pinars sobre sòl silicícola hi destaquen les espècies bruc (Erica scoparia i E. arborea), estepes (Cistus monspeliensis i C. salvifolius) arbocera (Arbutus unedo), mata (Pistacia lentiscus) i aladern (Phillyrea media) o murta (Myrtus communis), entre d’altres.

La singular geologia de Menorca, amb sòls silicícoles en determina la vegetació forestal i genera singularitats botàniques de gran valor com l’alzina surera i el pinastre

El pinar, juntament amb el savinar esdevé molt important en el litoral, en especial pel seu paper fixador de dunes i per albergar un gran nombre d’espècies de flora molt específiques d’aquest ambient salí i arenós. 

Els boscos d’alzinar en canvi, ocupen una extensió més reduïda en estat pur, arribant a les 1.650 ha forestal, amb una distribució més pròpia de zones més ombrívoles i humides del centre de l’illa. El sotabosc sovint és més desenvolupat en sòls silícics. En formen part del seu sotabosc la patata morenera (Cyclamen balearicum) o la pampalònia (Paeonia cambessedesii), entre les més típiques d’aquesta formació com són la mata (Pistacia lentiscus), heura (Hedera hèlix), aladern (Phillyrea media), murta (Myrtus communis), marfull (Viburnum tinus), falzia (Asplenium communis), pa porcí (Cyclamen balearicum), arbocera (Arbutus unedo), aritja (Smilax aspera), etc. 

Una singularitat de l’illa de Menorca, propiciat pels sòls silícics de la meitat sud de l’illa, és la presència de l’alzina surera, avui en dia reduïda a molt poca superfície. 

De la mateixa manera passa amb el pi marítim o pinastre (Pinus pinaster) autòcton de Menorca i present en els sòls descarbonatats amb brolles silicícoles. Les reduïdes poblacions d’aquesta espècie presents a l’illa, fortament malmenades per l’incendi forestal de l’any 2006, és el motiu pel qual es va incloure al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades com a ‘En Perill d’Extinció’ i se n’ha elaborat un pla de recuperació amb la plantació de nous exemplars.

A Menorca, com a la resta de les balears, el bosc de ribera no ocupa gran extensions, però són formacions d’enorme interès per les funcions biològiques i ambientals que generen. Així, ocupen zones puntuals de l’illa, especialment als barrancs i a les voreres de torrents, sovint amb espècies arbòries caducifòlies tals com els polls (Populus nigra), albers (P. alba) i les omedes (Ulmus minor). És habitual trobar-hi la pruenga (Vinca difformis), margall (Brachypodium sylvaticum) o la coa de cavall (Equisetum telmateia) entre les espècies acompanyants més habituals. El bosc de ribera esdevé essencial per al desenvolupament de moltes funcions ambientals i ecològiques, com són la regulació del cicle de l’aigua, la mobilització de les espècies de fauna mitjançant la creació de corredors biològics, i la generació d’un paisatge diversificat. Les omedes de les illes Balears presenten un elevat interès de conservació degut a la greu malaltia fúngica de la grafiosi, que en compromet greument la conservació de l’espècie, i en conseqüència, de la formació vegetal.

2. Vegetació arbustiva i herbàcia.

Són formacions forestals desprovistes d’arbrat (o amb arbrat dispers), on les espècies de flora que hi són presents, venen condicionades per les característiques ambientals i geològiques de l’entorn. Aquestes formacions ocupen una extensió aproximada de 2.700 ha forestals a l’illa de Menorca i es poden classificar en marines, socarrels i herbassars:

  • Les marines són formacions arbustives caracteritzades per la gran diversitat de flora que poden albergar. Així, hi trobem marines d’erms i roquissars, més típiques de sòls pobres o rocosos, on la presència de Teucrium balearicum o T. subspinosum és habitual. Altres marines són les escleròfiles, que solen estar predominades per qualque espècie arborescent, com pot ser la mata (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), l’alzina (Quercus ilex), la sivina (Juniperus sp) o el llorer (Laurus nobilis), o bé marines on la presència de certes espècies arbustives hi marquen la diferència, tals com xiprell (Erica multiflora), mula (Euphorbia dendroides), càrritx (Ampelodesmos mauritanica), garballó (Chamaerops humilis), ullastró (Globularia alypum), brucs (Erica arborea), etc. Quan les marines estan en ambients més silicícoles la presència de l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i borrera (Cistus salvifolius) és més freqüent, en canvi, quan es desenvolupen sobre sòls calcicoles el romaní (Rosmarinus officinalis), l’estepa blanca (Cistus albidus) i l’estepa negra (C. monspeliensis), són les més significatives.
  • Una de les singularitats dels hàbitats forestals de socarrels són la gran quantitat d’endemismes que hi formen part. Les formes arrodonides en coixinet i de fulles petites, indiquen la seva adaptació als forts vents i les duríssimes condicions de salinitat. Hi són presents les diferents espècies menorquines de socarrell (Launaea cervicornis, Lotus fulgurans, Anthyllis hystrix i Femeniasia balearica) acompanyades per camamil·la (Santolina magonica) lletrera (Euphorbia pithyusa) o camamil·la de la mar (Senecio rodriguezii), entre d’altres.
  • Els herbassars menorquins estan classificats principalment per fenassars (Brachypodium sp), per altres gramínies pròpies de llocs antropitzats o subnitrificats (Stipa sp o Piptatherum sp) i per carritxerars (Ampelodesmos mauritanica), aquest darrer, mereix una atenció especial per la seva gestió cultural que se n’ha fet al llarg de la història i el greu problema d’incendis forestals i de degradació que se n’ha derivat. 

3. La vegetació de ribera i de les zones humides

Ve condicionada per la quantitat i qualitat de l’aigua que hi és present, i del grau de moviment d’aquesta. Així, en les aigües dolces embassades com és el cas de les basses temporals menorquines, és habitual trobar-hi gran varietat de flora, entre les que destaquen els Juncus sp, Carex sp, Eleocharis sp, Lotus sp, Lythrum sp, Ranunculis sp, i moltes més. En canvi, a les aigües salobroses hi destaquen els caròfits i briòfits del gènere Riella. La presència dels canyars de Phragmites australis són habituals a les zones humides de Menorca, com s’Albufera des Grau, sovint acompanyats de jonc boval (Schoenoplectus lacustris), bovals (Thypha sp), jonquet (Eleocharis sp), Carex sp, serret (Cladium mariscus), etc.

4. Vegetació litoral dunar

La vegetació litoral i dunar més significativa de l’illa de Menorca es pot classificar en marines herbàcies salines, platges i dunes i penyals i roquissars litorals. La característica comuna de la flora d’aquests ambients és la capacitat de suportar els forts vents i la salinitat del litoral, el que genera especificitats en la flora vascular. Així, el grau de desenvolupament d’aquestes formacions en vendrà fortament condicionada per aquests factors limitants. Les marines herbàcies poden estar formades per carritjó (Carex sp), herbassars de Plantago sp, fenassars o junciformes (Juncus sp). Quan les condicions salines són més evidents la presència d’espècies de Limonium sp. A les platges i dunes és on poden trobar un major desenvolupament de les formacions forestals, on les espècies herbàcies tipus borró (Ammophila arenaria) o les gramínies dunars, poden anar acompanyades per bosc baix de sivina (Juniperus phoenicea subs turbinata), pinar de pi blanc o alzinar, que possibiliten un paper estabilitzador de les dunes. Als penyals litorals menorquins, on la disponibilitat de sòl és reduïda, és habitual trobar-hi el fonoll marí (Crithmum maritimun) i tota la gran varietat i especificitat del gènere Limonium.

You are donating to : Greennature Foundation

How much would you like to donate?
$10 $20 $30
Would you like to make regular donations? I would like to make donation(s)
How many times would you like this to recur? (including this payment) *
Name *
Last Name *
Email *
Phone
Address
Additional Note
paypalstripe
Loading...