MALLORCA

La vegetació forestal de l’illa de Mallorca es pot caracteritzar a grans trets per boscos, màquies d’ullastre, vegetació d’alta muntanya, vegetació de ribera i vegetació del litoral.

1. Els Boscos

Els boscos de Mallorca, formats generalment per pi (Pinus halepensis) i alzina (Quercus ilex), o bé una mescla de les dues espècies, suposen el 80% de la superfície forestal de l’illa (120.269 ha), diversifiquen el paisatge i alberguen una gran riquesa florística, esdevenint els reservoris de biodiversitat més importants de l’illa.

Per al cas de la serra de Tramuntana, els boscos configuren un paisatge únic i d’enorme bellesa. Un vertader mar verd d’arbres que es fusiona amb la mar en la costa escarpada, font d’inspiració de poetes i pintors de tot el món. 

Els pinars són la formació boscosa més extensa i rica en espècies vegetals de Mallorca i Cabrera, amb una distribució que va des del nivell de la mar fins a més dels 500 metres d’altitud. Ocupen unes 47.889 ha com a formació de pinar pur, encara que habitualment es pot trobar com a bosc mixt amb l’alzina i l’ullastre, que a Mallorca i Cabrera suposen més de 30.300 ha de superfície. Presenten estrats arbustius molt diversificats on s’hi troben, entre d’altres espècies pròpies del pinar mediterrani, el xiprell (Erica multiflora), estepa blanca (Cistus albidus), estepa negra, ginebró, etc. Aquest estrat arbustiu, sol donar cobertura a una catifa de fenasset (Brachypodium retusum). Degut a la seva condició de comunitat pionera i colonitzadora, és habitual que el pinar ocupi els conreus i les marjades abandonades, improductives per a l’agricultura.

El pinar, juntament amb el savinar esdevé molt important en el litoral, en especial pel seu paper fixador de dunes i per albergar un gran nombre d’espècies de flora molt específiques d’aquest ambient salí i arenós.

Els boscos de Mallorca són majoritàriament pinars, alzinars i boscos mixtes

Els boscos d’alzinar en canvi, són més ombrívols i humits i aquest fet en condiciona la presència d’espècies arbustives. Es distribueixen des del nivell de la mar fins als 900 metres d’altitud, on habitualment hi podem trobar la presència d’arbustives tals com la mata (Pistacia lentiscus), heura (Hedera hèlix), aladern (Phillyrea media), murta (Myrtus communis), marfull (Viburnum tinus), falzia (Asplenium communis), pa porcí (Cyclamen balearicum), arbocera (Arbutus unedo), aritja (Smilax aspera), etc. L’alzinar en estat pur ocupa una extensió de 11.178 ha, encara que també el podem trobar en forma de bosc mixt d’alzines amb pins i bosc mixt d’alzines amb ullastres. 

L’activitat humana tradicional de l’alzinar de les illes ha estat ben intensa durant segles: la seva intensa explotació pels carboners, llenyaters, calciners, pastors de porcs, etc. ha fet que a dia d’avui no trobem alzinars que no hagin estat modificats per l’activitat humana. Uns alzinars singulars de la Serra de Tramuntana són els desenvolupats sobre els roquissars càrstics de lapiaz, on els arbres aprofiten les escletxes de la roca per poder arrelar i subsistir. Aquest fet de condicions límit de disponibilitat de terra i nutrients, a part de generar un paisatge de gran bellesa, configuren una formació singular a preservar per la seva fragilitat. 

Ambdues formacions boscoses poden coexistir en forma de bosc mixt de pi i alzina que, en funció de les característiques ecològiques de cada microclima, la formació forestal evolucionarà cap a una formació pura de pinar, o d’alzinar, o bé es mantindrà l’equilibri entre les dues espècies arbòries.

Les màquies d’ullastre són un dels exponents més representatius de la vegetació mediterrània degut al seu caràcter termòfil i xèric, plenament adaptada a les dures condicions del clima, que diversifiquen el paisatge insular i són font indispensable d’aliment i recursos per a la fauna. L’activitat cinegètica tradicional de Mallorca ha estat estretament lligada a aquesta formació, especialment amb la caça dels tords amb filats, una modalitat selectiva i respectuosa que ha propiciat una font de recursos de subsistència als habitants de la Serra durant les dures condicions de l’hivern.  Situats a les cotes més baixes de l’illa i en vessants assolellats, és una formació dominada principalment per l’ullastre (Olea europaea var sylvestris), encara que també s’hi troben espècies pròpies d’altres formacions com la mata (Pistacia lentiscus) i el llampúgol (Rhamnus alaternus), a més de tot un món divers d’espècies com la ginesta borda (Ephedra fragilis), lleterassa (Euphorbia dendroides), aladern (Phillyrea latifolia), argelada (Calicotone spinosa), esparraguera (Asparagurs stipularis), rapes (Arum italicum), rapa de frare (Arisarum vulgare), rotgeta (Rubia peregrina) etc.

Ocupa una extensió gens menyspreable d’unes 26.176 ha que poblen Mallorca i Cabrera, principalment la zona sud-oest (marina de Llucmajor, Santanyí i Ses Salines) i nord-est de Mallorca (marina de Santa Margalida i Petra).

2. La vegetació d’alta muntanya

Es concentra a les parts altes de l’illa de Mallorca, en especial a la Serra de Tramuntana i del Llevant de Mallorca. Configura la vegetació més singular i especial de la Serra, no només per la quantitat d’endemismes insulars que hi alberga, sinó també les especificitats vegetals adaptades al medi hostil i extrem al qual s’hi desenvolupen, motiu pel qual, mereixen una especial sensibilitat i protecció. A grans trets, es poden classificar en:

  • Boixedes i vegetació culminal, lligades a les condicions més fredes i humides de la Serra. Aquestes formacions devien estar formades principalment per boix (Buxus balearica) la única espècie que actualment arriba a formar bosquines, a més del teix (Taxus baccata), rotaboc (Acer opalus var granatense), pomera borda (Sorbus aria), corner (Amelanchier ovalis) i boix grèvol (Ilex aquifolium), comunitats molt més abundants en el passat, testimonis del bosc fred, humit del Quaternari i format per algunes espècies caducifòlies. L’expansió i conservació d’aquestes formacions està fortament condicionada per la sobrepoblació de cabra assilvestrada.
  • Comunitats de socarrels i eixorba-rates, emblemàtiques i singulars per la quantitat d’espècies endèmiques (més de 40) de coixinets espinosos que no s’aixequen més de 40 cm del terra, de forma arrodonida i abundant. Es pot trobar en llocs més culminals de la Serra de Tramuntana i en llocs d’agricultura abandonada, però sempre exposats als forts vents. Les especies més singulars són els eixorba-rates blanc i negre (Teucrium marum i Astragalus balearicus), que coexisteixen sovint amb l’aritja (Smilax aspera) o els socarrells litorals del cap de Formentor (Dorycnium fulgurans).
  • La vegetació dels penyals, són vertaders santuaris de biodiversitat insular degut a la seva especialització i a la gran quantitat d’endemismes que hi alberguen. Hi destaquen la violeta de penyal (Hippocrepis balearica), Globularia cambessedessii, didalera (Digitalis minor), i en els llocs de més terra i arrecerades hi trobam l’emblemàtica peònia (Paeonia cambessedesii) entre moltes d’altres, sovint caracteritzades per flors vistoses. 
  • Les rossegueres, són un hàbitat també caracteritzat per l’especialització de la vegetació en un substrat mòbil amb pocs recursos. Protagonitzat especialment per l’aritja (Smilax aspera) i carnassa (Pastinaca lucida), que coexisteixen amb endemismes propis d’aquests indrets.
  • Les carritxeres, són una de les formacions més esteses de la Serra de Tramuntana, encara que també ocupen importants extensions del Llevant de Mallorca. Cobertes per càrritx (Ampelodesmos mauritanica), molt afavorida per l’activitat humana lligada a la crema intencionada i recurrent de pastures per al bestiar, especialment l’oví i caprí. Aquest fet d’aquest maneig recurrent d’incendis intencionats, ha configurat una comunitat florísticament pobra i, degut a la seva afectació a la capa edàfica fa que la recuperació de la vegetació estigui compromesa, arribant, en determinats llocs de la Serra i del Llevant de Mallorca, a una degradació de l’ecosistema proper a la desertització. Aquesta formació ocupa una superfície estimada de més de 20.000 ha a Mallorca, essent la formació forestal desarbrada amb més extensió.

La singular geologia de Menorca, amb sòls silicícoles en determina la vegetació forestal i genera singularitats botàniques de gran valor com l’alzina surera i el pinastre

2. Vegetació arbustiva i herbàcia.

Són formacions forestals desprovistes d’arbrat (o amb arbrat dispers), on les espècies de flora que hi són presents, venen condicionades per les característiques ambientals i geològiques de l’entorn. Aquestes formacions ocupen una extensió aproximada de 2.700 ha forestals a l’illa de Menorca i es poden classificar en marines, socarrels i herbassars:

  • Les marines són formacions arbustives caracteritzades per la gran diversitat de flora que poden albergar. Així, hi trobem marines d’erms i roquissars, més típiques de sòls pobres o rocosos, on la presència de Teucrium balearicum o T. subspinosum és habitual. Altres marines són les escleròfiles, que solen estar predominades per qualque espècie arborescent, com pot ser la mata (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), l’alzina (Quercus ilex), la sivina (Juniperus sp) o el llorer (Laurus nobilis), o bé marines on la presència de certes espècies arbustives hi marquen la diferència, tals com xiprell (Erica multiflora), mula (Euphorbia dendroides), càrritx (Ampelodesmos mauritanica), garballó (Chamaerops humilis), ullastró (Globularia alypum), brucs (Erica arborea), etc. Quan les marines estan en ambients més silicícoles la presència de l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i borrera (Cistus salvifolius) és més freqüent, en canvi, quan es desenvolupen sobre sòls calcicoles el romaní (Rosmarinus officinalis), l’estepa blanca (Cistus albidus) i l’estepa negra (C. monspeliensis), són les més significatives.
  • Una de les singularitats dels hàbitats forestals de socarrels són la gran quantitat d’endemismes que hi formen part. Les formes arrodonides en coixinet i de fulles petites, indiquen la seva adaptació als forts vents i les duríssimes condicions de salinitat. Hi són presents les diferents espècies menorquines de socarrell (Launaea cervicornis, Lotus fulgurans, Anthyllis hystrix i Femeniasia balearica) acompanyades per camamil·la (Santolina magonica) lletrera (Euphorbia pithyusa) o camamil·la de la mar (Senecio rodriguezii), entre d’altres.
  • Els herbassars menorquins estan classificats principalment per fenassars (Brachypodium sp), per altres gramínies pròpies de llocs antropitzats o subnitrificats (Stipa sp o Piptatherum sp) i per carritxerars (Ampelodesmos mauritanica), aquest darrer, mereix una atenció especial per la seva gestió cultural que se n’ha fet al llarg de la història i el greu problema d’incendis forestals i de degradació que se n’ha derivat. 

3. La vegetació de ribera i de les zones humides

Ve condicionada per la quantitat i qualitat de l’aigua que hi és present, i del grau de moviment d’aquesta. Així, en les aigües dolces embassades com és el cas de les basses temporals menorquines, és habitual trobar-hi gran varietat de flora, entre les que destaquen els Juncus sp, Carex sp, Eleocharis sp, Lotus sp, Lythrum sp, Ranunculis sp, i moltes més. En canvi, a les aigües salobroses hi destaquen els caròfits i briòfits del gènere Riella. La presència dels canyars de Phragmites australis són habituals a les zones humides de menorca, com s’Albufera des Grau, sovint acopanyats de jonc boval (Schoenoplectus lacustris), bovals (Thypha sp), jonquet (Eleocharis sp), Carex sp, serret (Cladium mariscus), etc.

4. Vegetació litoral dunar

La vegetació litoral i dunar més significativa de l’illa de Menorca es pot classificar en marines herbàcies salines, platges i dunes i penyals i roquissars litorals. La característica comuna de la flora d’aquests ambients és la capacitat de suportar els forts vents i la salinitat del litoral, el que genera especificitats en la flora vascular. Així, el grau de desenvolupament d’aquestes formacions en vendrà fortament condicionada per aquests factors limitants. Les marines herbàcies poden estar formades per carritjó (Carex sp), herbassars de Plantago sp, fenassars o junciformes (Juncus sp). Quan les condicions salines són més evidents la presència d’espècies de Limonium sp. A les platges i dunes és on poden trobar un major desenvolupament de les formacions forestals, on les espècies herbàcies tipus borró (Ammophila arenaria) o les gramínies dunars, poden anar acompanyades per bosc baix de sivina (Juniperus phoenicea subs turbinata), pinar de pi blanc o alzinar, que possibiliten un paper estabilitzador de les dunes. Als penyals litorals menorquins, on la disponibilitat de sòl és reduïda, és habitual trobar-hi el fonoll marí (Crithmum maritimun) i tota la gran varietat i especificitat del gènere Limonium

You are donating to : Greennature Foundation

How much would you like to donate?
$10 $20 $30
Would you like to make regular donations? I would like to make donation(s)
How many times would you like this to recur? (including this payment) *
Name *
Last Name *
Email *
Phone
Address
Additional Note
paypalstripe
Loading...