La gestió silvícola d’alzinars mediterranis
Autor: Jose Domingo
Segons l’últim informe del Grup Intergubernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), la conca mediterrània és una de les àrees més sensibles als futurs escenaris de canvi climàtic. Atenent a aquest informe, cada vegada seran més freqüents les onades de calor amb períodes prolongats de sequera dins la conca mediterrània. Aquest aspecte, suposa un important repte adaptatiu per les espècies forestals i on els gestors forestals juguen un paper clau en l’adaptació dels ecosistemes forestals a unes condicions cada vegada més dures.
Entre les espècies forestals més sensibles està, sense cap dubte, les alzines mediterrànies. Aquesta espècie es caracteritza per ser una espècie rebrotadora poc eficient en la regulació de la perduda d’aigua per transpiració. Així doncs, els propis gestors forestals tenen el repte d’aplicar una silvicultura adaptativa sobre els alzinars mediterranis que fomentin una major resistència dels alzinars front a períodes extraordinaris d’estrès hídric. Recents estudis han demostrat que les alzines són més resistents a períodes extrems de sequera si s’aplica una reservació sobre els plançons de rebrot tenint en compte l’ombrejat de les seues capçades. Concretament aquests estudis indiquen que intensitats de reservació pròximes al 50% de l’àrea basimètrica inicial, eliminant prioritàriament aquells plançons menys frondosos i amb menor ombrejat, no únicament fomenten la resistència de les alzines front a períodes extrems de sequera sinó que també incrementen la frondositat de les seves capçades una vegada superat l’impacte. A més a més, aquests estudis indiquen que reservacions menys intenses no tenen uns efectes significatius sobre la resistència o resiliència de les alzines front a un període extremadament sec. Així doncs, a l’hora de realitzar una reservació sobre un alzinar és important deixar en peu aproximadament entre el 40% i el 60% dels plançons que hi ha inicialment en cada soca, prioritzant aquells plançons que donin ombra capçades veïnes. Per altra banda aquests plançons a llevar dins cada soca seran sempre aquells amb menor quantitat de fulla viva i sense la projecció vertical de la capçada d’algun arbre veí.
Referències:
Arrechea E (2015) Los efectos de las intervenciones selvícolas en las masas de monte bajo de Quercus pyrenaica en los montes públicos de la Sierra del Moncayo en Aragón. In: Herrero A, Zavala MA (eds) Los bosques y la biodiversidad frente al cambio climático: Impactos, Vulnerabilidad y Adaptación en España. Informe de evaluación, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Madrid, pp 535–542
Domingo J, Zavala MA, Madrigal-Collazo J (2019). Thinning enhances stool resistance to an extreme drought in a Mediterranean Quercus ilex L. coppice: insights for adaptation. New Forests 51: 597-613 https://doi.org/10.1007/s11056-019-09755-4
Gil-Pelegrín E, Peguero-Pina JJ, Sancho-knapik D (2015) La arquitectura hidráulica como un factor clave para la supervivencia del arbolado ante el incremento de la aridez. In: Herrero A, Zavala MA (eds) Los bosques y la biodiversidad frente al cambio climático: Impactos, Vulnerabilidad y Adaptación en España. Informe de evaluación, Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Madrid, pp 207–214
Sala A, Tenhunen J (1996) Simulations of canopy net photosynthesis and transpiration in Quercus ilex L. under the influence of seasonal drought. Agric For Meteorol 78:203–222. https://doi.org/10.1016/0168-1923(95)02250-3
